Semblaria, tenim de vegades la sensació, que hi ha paraules que van arreconant-se en desuetud, agafant pols amb petjades encara, però que van deixant d’utilitzar-se perquè el propi us sembla que empolsi a qui les usa. Molts cops són paraules condemnades, gairebé balmades. Però d’altres són conceptes que semblen marcar indeleblement amb una creu de pols, mort per a la lluita i per al triomf, per a l’admiració i per als likes. Una d’elles, ens sembla a molts, una d’elles seria amable. En som assedegats i comencem tanmateix a prescindir-ne del mot, no sigui cas que ens descobreixin i comencin a colar-nos-les arreu.
Des de l’anonimat, doncs, dolcs i amable, anirem teixint una tria sobre la que, de tant en tant, descansar amablement.
Més enllà, potser, de motius concrets, Vicent Andrés i Estellés:
Escric, encara1
Escric, encara.
Perque queden, encara,
motius de lluita,
amor, afronts, vergonya,
mans que imploren fa segles.
Escric, encara,
perqui estic sol, encara,
i roden dies
i mai ningú no em deixa
una paraula amable.
Escric, encara,
perque pense que escolten
la meua fúria.
Per si duc una almoina,
I un jorn, a qui l’espera.
Demà serà una cançó2
Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat
PERE MARCH
Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l’hora d’escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes -¿solemnes?- del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l’Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l’amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i tris animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d’unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal
amb les mans escampades damunt el davantal,
ara que ja tenies posat damunt la taula
el got de l’aigua clara en el plat de floretes,
ara que no volies ni parlar ni evocar:
contemplar solament la vella i alta imatge
en un silenci dens i poblat de records.
Allò que fou un dia retorna, inesperat,
omplint-te l’escaleta altra volta de riures,
pujant els escalons, tan viu, de dos en dos.
Se’n torna a anar després, quan tu no ho esperaves,
quan tu, en la pobra cuina, prepares unes coses
per fer l’estada amable: uns dolços, l’aigua clara…
Se t’ompli el menjador novament de penombres.
Mires per la finestra. Veus les lentes parelles.
Aquella nit no sopes i plores en el llit,
no pots tancar els ulls, mires en la foscor.
Veus l’espill de l’armari, tan llarg com un taüt.
Està als peus del teu llit, dempeus, greu o solemne.
I fores tan feliç, tan feliç, aquell dia,
amb la teua mà dins d’una mà, en un passeig!
No tornen els records dels frenètics moments
que et deixaven la roba o les cames tan brutes.
Sols evoques això: una mà en una mà,
una paraula amable, no gentil, sols amable,
un lent anar per uns carrers inconeguts
que pel seu nom evoques, per tots els seus balcons.
Estem intentant trobar la versió que el poeta Miquel Àngel Riera, de qui esperem aviat fer una petita entrada, va fer del poema de Rafael Alberti Tened siquiera una palabra amable, del llibre Abierto a Todas Horas. en el seu llibre Poemes de l’enyorament (1972); mentrestant accepteu, si us plau, la nostra versió:
Teniu, al menys, una paraula amable
Teniu almenys una paraula amable,
una mirada complaent, dolça,
un gest obert, un signe clar,
quelcom que em recordi, que em digui,
que l’home no ha deixat
d’estar entre els homes3
- Andrés i Estellés, Vicent (1983). Obra completa VIII. Vaixell de vidre. València: Eliseu Climent. En podeu trobar un excelent anàlisi a Romeu i Figueres, Josep (2003). De Salvador Espriu a Joves Poetes. Barcelona: Reial Acadèmia de Bones Lletres
- Andrés i Estellés, Vicent (1976). Llibre de meravelles. València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, p.6. Agraïm a en Xavier Lluna la transcipció
- Tened siquiera una palabra amable, / una mirada complaciente, dulce, / un abierto ademán, un claro signo, / algo que me recuerde, que me diga, / que el hombre no ha dejado / de estar entre los hombres.
