L’Àlbum d’un pessimista

“Les seves parpelles, els seus narius, els seus llavis, estaven corroïts; sense barba i amb les dents de carbó. No havia conservat més que els seus cabells, rissos rossos que suraven sobre les espatlles, i un sol ull, la ferma mirada del qual, amb un somriure ferm i franc, llançaven encara un esclat de bondat sobre aquella màscara fastigosa”. Així descriu Victor Hugo els efectes de la sífilis sobre el rostre d’Alphonse Rabbe (1784-1829). Aquests estralls, junt amb la seva carrera, plena de fracassos, i una addicció inevitable a l’opi, enfonsen els darrers anys de la vida de Rabbe en una foscor de la qual els textos de l’Àlbum d’un pessimista en són testimoni.

Editat pòstumament pel seu nebot, l’Àlbum d’un pessimista recull sobretot els textos escrits durant els darrers cinc anys de la seva vida, quan l’aïllament, la malaltia i l’addicció eren ja en les seves fases finals. La mort i el suïcidi en són els temes principals; però no només es tracta d’una defensa del dret de disposar de la pròpia vida amb dignitat. Es tracta també d’un recordatori, lúcid i amarg, de que tots, en certa manera, som responsables de la desesperació de qualsevol ésser humà, i que el suïcidi, lluny d’ésser només el fruit de la malaltia mental, és, moltes vegades, el resultat d’un aïllament i d’un abandó per part de la societat.

La tradició pessimista occidental, en la qual aquest llibre s’insereix de ple dret, s’ha encarregat sempre de focalitzar en el dolor d’existir i en les víctimes silencioses de fortunes o destins poc somrients. D’un to profundament fosc i amarg, i d’una lucidesa equívoca, aquests textos, inèdits, fins ara, en català, duran Breton, gairebé 100 anys després, a citar Rabbe dins el Manifest del surrealisme com a surrealista en la mort. Rabbe, segons la majoria d’opinions al respecte, va suïcidar-se la nit del 31 de desembre del 1829.

Ramón Andrés (Pamplona, 1955) és assagista, pensador i poeta. La seva basta amplitud humanística garanteix una obra profunda, significativa i esclaridora. Ha escrit llibres sobre música, mitologia, i assajos com Historia del suicidio en Occidente (2003), estudi ampliat i editat sota el títol: “Semper dolens”. Historia del suicidio en Occident (2015), No sufrir compañía. Escritos místicos sobre el silencio (siglos XVI y XVII) (2010/2015) o Pensar y no caer (2016). Ha cultivat també la poesia, com amb el poemari La línea de las cosas (1994; Premio Ciudad de Córdova-Hiperión); ha publicat llibres d’aforismes, com Los extremos (2011); ha editat a Gabriel Bocángel, Diego de Torres Villarroel o Juan Eusebio Nieremberg; ha traduït a escriptors com Dylan Thomas, Jean de la Bruyère o Charles Burney. Ha publicat en revistes com Humanitas, Ínsula, Nexus, Passatges i Revista Musical Catalana, i els seus articles han aparegut en diaris com La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El Independiente i El Mundo. Actualment, publica articles d’opinió a El País. Ramón Andrés viu a la Vall de Baztan (Navarra). Des del 2017 és Acadèmic Corresponent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Édouard Roditi (1910-1992) fou un intel·lectual i artista polifacètic. Va signar onze volums de poesia, dues col·leccions de contes, quinze volums de diversos assajos i catorze traduccions en anglès d’obres franceses, alemanyes, espanyoles, daneses i turques. Va dedicar obres a pintors i escriptors, com Oscar Wilde, Marcel Proust o Cioran. Va realitzar nombroses entrevistes amb artistes modernistes com Marc Chagall, Joan Miró, Oskar Kokoschka, Philippe Derome, Max Ernst, Hannah Hoch, Victor Brauner, Carlo Carra i Leonor Fini. Va ser un dels primers a practicar interpretació simultània en conferències, sobretot durant el judici de Nuremberg (informació extreta de Wikipeda).