Comencem una nova entrada que, com les altres, pretén anar-se construïnt sense pressa i sense fi. Josep Palau i Fabre té, en els seus llibres, particularment en aquest, Poemes de l’Alquimista, joies potents o discretes… Moltes d’elles val la pena revisar de tant en tant, recordar, rellegir, i en aquesta petita bitàcotra de lectures i relectures, que podem obrir al mòbil com petits quaderns de records, volem deixar-ne uns quants.
Comencem amb aquesta evocació d’un quadre de Francesc Gimeno de la secció Alba dels ulls. En el llibre no apareix quin dels seus autoretrats és, però hem decidir no buscar quin podria ser, sinò mirar els que ens ofereix la xarxa i escollir el que millor ens casa amb el poema. Que el gaudiu!
Autoretrat. Francesc Gimeno
No m’exhaureixis, rostre, forma, llum,
ull poderós, vivent miratge d’home.
Deixa els meus ulls vagar —a contrallum
de tu: Sahara sense ombres.
Lluito amb ton ull i sempre ets vencedor.
El teu esguard m’anul·la, m’anihila.
Cloc les parpelles per trobar claror
lluny de l’excés que el teu ull irradia.
Mos ulls són orbs de tu, astre diürn.
Potser voldries que no t’esguardéssim
i prens un aire esquerp: gran taciturn,
feixuc guerrer del regne del silenci.
Autoretrat de Francesc Gimeno (Tortosa 1858 – Barcelona 1927) – Museu de la Mediterrània
